EL LOBO DE ORO DE BALOLÉ

Títol original 
Le loup d’or de Balolé
Títol en castellà 
El lobo de oro de Balolé

El lobo de oro de Balolé/Le loup d'or de Balolé (Sección hipermetropía) - FCAT 2019

Llengües Moore, amb subtítols en espanyol

Fitxa tabs

Sinopsi

Al cor d’Ouagadougou, capital de Burkina Faso, hi ha una pedrera de granit on gairebé 2.500 persones, homes, dones i nens, treballen en condicions dantesques per reunir els escassos recursos que els permetran sobreviure un altre dia... El salari diari d'un home és aproximadament de 600 francs CFA (l'equivalent a un euro); el d'una dona i un ancià, d'uns 300, i un nen no en guanyarà més de 200. Una població d'esclaus de l'era moderna, explotats per venedors de granit sense escrúpols i marginats per una societat que es nega a veure'ls. (fcat.es)

Premis i seleccions

Fespaco d’Ouagadougou, Burkina Faso, 2019

Crítica

El seu futur és també el nostre

 Étalon d’Or del documental al Fespaco 2019, El lobo de oro de Balolé hauria pogut ser un documental honest sobre la condició d’uns 2.500 homes, dones (sovint viudes o repudiades) i nens que cremen, trenquen i carreguen roques durant tot el dia en una cantera de granit abandonada i poc coneguda al bell mig d’Ouagadougou. Però és molt més que això.

Va més enllà perquè Aïcha Boro ho relaciona amb la revolució de Burkina, en un context en què aquells que no compten per a ningú van comprendre que es podien organitzar per tal d’existir: explotats durant lustres pels que revenien les seves roques, els del forat constitueixen una associació per vendre directament als clients i aprenen a prendre decisions col·lectives

Perquè Aïcha Boro va dedicar el temps necessari per identificar les persones clau d’aquest univers amb unes regles ben definides: Ablassé, l’instruït a qui anomenen l’intel·lectual i que organitza els altres; Adama, que es dedica a la seva feina des de fa 26 anys i en la qual ha deixat l’esquena i la seva vida sexual; les dones que trenquen les pedres segons unes relacions de família complexes, i Hassan i Sény, dos bessons de 13 anys que només somien sortir-se’n per poder consumir.

Perquè Aïcha Boro ha captat aquest retaule en el relat del temps, sense solemnitat, sense centrar-se en els conflictes o els drames, amb una preferència per treure a la llum les relacions de poder econòmiques, patriarcals i relacionals però també la profunda dignitat de les persones.

Perquè Aïcha Boro ha sabut captar moments en què els protagonistes qüestionen el seu gest de cinema, la seva presència amb “blancs fràgils”[1], la seva insistència sobre certs fets, a diferència d’un reportatge, el seu posicionament com a interlocutora més que no pas entrevistadora, ella, la periodista, convertida en cineasta.

Qui podria seguir afirmant, després d’haver vist aquesta pel·lícula, que la gent que sobreviu de manera marginal amb uns ingressos de misèria[2] no tenen el mateix talent, la mateixa consciència i com a mínim la mateixa lucidesa d’aquells que la vida els ha tractat millor? El que ells diuen és d’una increïble pertinença i profunditat humana, sense queixar-se i amb l’esperança de dies feliços per als seus fills si almenys aconsegueixen escolaritzar-los.

“Les meves paraules? diu Adama al començament de la pel·lícula, sorprès que li facin preguntes. “Llavors sentiràs també el que no tens ganes de sentir!” I allò que no tenim ganes de veure, ja que el treball és esgotador, les eines són rudimentàries, el risc d’accident és permanent. “Ningú no existeix aquí”: aquest forat està tatxat del mapa, fins i tot l’ignoren alguns veïns; i en canvi, està ben a la vora de les boniques mansions d’Ouaga 2000.

“La realitat aquí està tan comprimida que no hi ha lloc per a l’esperança”, afegeix Adama per explicar que els trencadors de roca s’han mobilitzat per fer caure el règim de Blaise Compaoré. Però malgrat tot, res no ha canviat

“On s’és vist que es faci parlar la gent per sotmetre-la?” pregunta un bessó a l’altre. “Més val que parlin i es televisin ells mateixos!” Naturalment, cadascú es posa en escena: sobretot dirigit per una dona en un entorn molt patriarcal, una càmera canvia l’actitud i obre la paraula. I és important que tothom pugui fer-ho ja que allò real és més el que la gent té ganes de mostrar que les tries del cineasta. Perquè el que compta és filmar-los amb tot la seva esplendor.

No és només un trosset de Burkina que Aïcha Boro ens mostra, és una porció del món, són els interrogants sobre el seu futur quan parts senceres de la humanitat es troben enterrades en uns forats semblants a aquesta cantera sense poder sortir-ne.

No és només l’abnegació de les dones a la feina, sinó la seva al·lucinant resiliència malgrat l’escàndol de la seva explotació i les seves relacions de domini.

No és només un forat sòrdid a les profunditats de l’Àfrica, és una humanitat que ens concerneix ja que no veure-la qüestiona la nostra pròpia pertinença a la humanitat.

És per això que cal escoltar aquesta gent, veure la seva condició, situar el seu futur en el nostre propi futur.

Olivier Barlet – africultures.com

 

Sessions programades

dilluns 3 jun - 21.30
Sala 4

Fitxa tècnica

Director/a 
Guió 
Chloé-Aicha Boro
Fotografia 
Nathan Guillaumey
Intèrprets 
Marc Zinga
Stéphane Bak
Durada 
65 min
País 
Burkina Faso
Gènere 
Documental
Música 
Cyrille Aufort
Secció de La Mostra